A mitjan dels anys seixanta es va anar configurant un sindicalisme de nou tipus, com a moviment unitari, plural i reivindicatiu, amb voluntat de legalitat, sociopolític, que exercia una representació necessària en les empreses i en els sectors de tot el territori valencià. A partir de 1977 començava la construcció d’unes noves relacions laborals, dins del nou marc constitucional i el nostre particular desenvolupament estatutari. El nou model de política econòmica neoliberal imposava, a més d’un ajust dur, la liberalització dels mercats, especialment el laboral. En un context d’encariment dels productes energètics, amb sobredimensionament de l’estructura industrial heretada, la crisi d’ocupació va ser general, desapareixent moltes empreses. Els nostres sectors madurs, productors de bens de consum, es convertirien en permanent objecte de preocupació per al moviment sindical. La crisi va generar atur massiu icanvis en l’estructura i pes dels sectors i la desindustrialització.

En 1977 començava la construcció d'unes noves relacions laborals

Si l’evolució macroeconòmica entre 1978 i 2005 va poder ser qualificada per alguns d’era de prosperitat, per les transformacions en l’estructura econòmica i per una intensa modernització de la societat, en CC OO no ocultem que també va contenir etapes de crisis profundes i lleus recuperacions que van afectar la nostra economia. La capacitat i els instruments de resposta des del nostre territori eren reduïdes. Hi ha prou a mirar el paisatge després de la recessió: sectors productius, pèrdua d’instruments financers o la reclamació legítima d’un nou sistema de finançament autonòmic. La defensa d’un sistema de protecció social adequat va ocupar un lloc central de les nostres reivindicacions, avui és molt necessari insistir en això. Les reformes laborals han seguit devaluant el treball i han liquidat part dels instruments de concertació, també de conflicte, que han caracteritzat aquest període complex.