Les eleccions generals del 9 de març tanquen el parèntesi (i l'amnèsia col·lectivament assumida) que es va obrir a l'endemà de les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2007. Amb les eleccions generals resoltes i amb José Luís Rodríguez Zapatero reelegit president pertoca fer el debat pendent que ha de ser valent, integrador, amb serenitat, rigor, obert a la societat, i amb un objectiu clar: recuperar l'hegemonia política i social en el País Valencià. Els sectors progressistes de la nostra societat ens ho demanen i no entendrien un debat personalista.

Hem de començar analitzant el comportament sociològic i electoral de la ciutadania. L'anàlisi que fan Ximo Azagra i Joan Romero en la seua obra "País complex" mostra com el canvi socioeconòmic que s'ha produït esdevé estructural i afecta la dinàmica política.

M'interessa destacar com una part significativa i decisiva de la ciutadania valenciana té la percepció que el Partit Popular és l'opció política que garanteix una millor resposta a les seues inquietuds, problemes o expectatives i, atenent les teories de l'elecció racional, voten de manera coherent amb eixa percepció. Les percepcions no són imatges sense fonamentació real: el desplegament mediàtic del PP (no sols la RTVV, també els canals de TDT) està acompanyat d'una apropiació dels sentiments identitaris (mitjançant el victimisme) i d'un discurs i una acció política (des del partit i les institucions) que es demostren imbatibles. L'electorat no s'equivoca: la ciutadania recolza aquelles opcions que creu que millor defensen els seus interessos. I en eixa lògica el PP ens guanya.

El resultat electoral del 9 de març, a més de destacar la solidesa de la política del PP al País Valencià, acaba amb el mite de l'abstenció com a potencial vot progressista i ens obliga a disputar frontalment el vot que ara confia en el PP. I és evident que per a això la proposta política del socialisme valencià és, a hores d'ara, difícilment reconeixible, ara amb la interinitat i abans amb les indecisions i confusions de l'anterior direcció (en contraposició a un discurs sòlid i eficaç per part del Partit Popular valencià i la seua influència en el discurs i els fets del PP espanyol).

Arribem a la pregunta clau: què fer? Definir una alternativa política que siga suficientment sòlida i atractiva per a ser, des del punt de vista de la racionalitat dels ciutadans, millor resposta a les seues expectatives que aquella que la dreta els ofereix. Una alternativa comprensible, senzilla i estructurada. Els i les socialistes tenim una identitat que es fonamenta en la justícia social, la llibertat i la igualtat, però a partir d'eixos valors hem de construir una nova racionalitat sociopolítica que puga ser hegemònica electoralment.

A la vista de les preocupacions de la ciutadania i els reptes que nosaltres podem identificar, la idea força, per la qual s'ha de reconèixer la proposta socialista, ha de proposar una prosperitat col·lectiva i individual fonamentada en la justícia, la solidaritat i la sostenibilitat. La prosperitat és un anhel de tota persona, amb la justícia atenem les aspiracions més individuals, la solidaritat és la dimensió col·lectiva de la prosperitat i la sostenibilitat és la nostra forma garantir-la.

En eixa proposta, i com a novetat, la defensa del medi ambient ha de ser l'eix vertebrador d'una proposta de política econòmica i social que implica desenvolupar el sector productiu (industrial, tecnològic, informacional, investigador i de serveis) que millor expectativa de futur pot tindre en tot el planeta a la vista dels greus reptes que afrontem a Europa i arreu del món i que, d'altra banda, és clau per a no matar (a curt termini amb la sobreexplotació i a mig termini amb el canvi climàtic) la "gallina dels ous d'or" que representa ací el turisme. I ha de ser, a més, una nova forma d'identitat col·lectiva: la conservació del territori i el medi, la seua protecció i ús ordenat han de configurar una nova fórmula identitària que s'oposa al victimisme com a sentiment aglutinador, cal recuperar les senyes de valencianitat del PSPV (i no parle de símbols, ans al contrari, precisem polítiques concretes i comprensibles –finançament, comunicacions, inversions, creació…- amb les quals es reconega el nostre paper en el marc d'una Espanya plural).

La prosperitat sostenible, la sostenibilitat com a garantia de prosperitat poden disputar l'hegemonia (en allò concret i en l'imaginari col·lectiu) al paradigma de riquesa de la dreta centrat en la continua invenció de grans esdeveniments, el victimisme manipulador entorn a l'aigua, les infraestructures o el finançament de la Generalitat. I junt a la prosperitat i la sostenibilitat parlem dels valors clàssics del socialisme: redistribució, justícia, igualtat… però sense abandonar claus com ara la seguretat, la immigració o l'incentiu de la competència i el mèrit que sovint hem "regalat" a la dreta. Entorn a aquesta idea articulem la resta de propostes en els àmbits de la formació i l'ensenyament, els serveis de benestar, de salut… de gestió de la diversitat social i cultural, el consum, l'energia, l'urbanisme, la gestió municipal… en definitiva tot el que ha de recollir una proposta política per al segle XXI, una proposta que es demostre més racional per als reptes del futur i, per tant, mereixedora d'un suport majoritari en la nostra societat.

Ximo Cádiz, afiliat de l'Agrupació del PSPV de Botànic i Albert Sánchez, afiliat a l'Agrupació de Paterna del PSPV.